Violeta Cañigueral Casassas

El projecte Ecos de l’imaginari (2018 – avui) es composa d’una sèrie de retrats fets en un estudi improvisat, a casa, on creo personatges d’altres mons i d’altres temps. Allò que en certa manera començà per atzar i com un divertiment, ha esdevingut un procés conscient d’immersió en el propi univers mental. L’objectiu no és narrar històries concretes, sinó suggerir i evocar; deixar aflorar, a través de les caracteritzacions i dels escenaris, tots aquells referents artístics i literaris que des de petita han anat configurant el meu imaginari simbòlic. Amb tot, no pretenc que aquest sigui un camí d’anàlisi i desconstrucció, sinó senzillament d’alliberació. La intenció és dedicar un espai per a que flueixin totes aquelles idees, necessitats i visions que duc atrapades i necessiten sortir, sense jutjar-les.

Els protagonistes dels retrats són persones del meu entorn proper –família i amics. Lluny dels patrons de bellesa i de les actituds estereotipades que avui dia imperen en la majoria dels mitjans visuals, en aquest treball vull mostrar com gent corrent, de carn i ossos, s’erigeixen en personatges amb més força i caràcter que molts d’aquells rostres perfectament estudiats, quasi de plàstic, buits. La idea no és oferir un retrat fidel de la persona tal com és, sinó transportar-la a una altra realitat, atorgant-li una identitat diferent a la seva, sense perdre’n, però la pròpia essència. Cadascú té una llum i m’inspira en certa direcció, no tot val per a tothom. El resultat són retrats en què l’energia de qui posa i el meu mon interior conflueixen per donar lloc a aquests ecos de l’imaginari.

Qui sóc? Es podria dir que vaig créixer entre pintures i contes, dibuixos i jocs. A la universitat, la curiositat va fer que m’interessés per la Història i, posteriorment, en els Estudis d’Àsia Oriental i el xinès. En una estada a Califòrnia em vaig retrobar amb les arts plàstiques, i un salt de gegant em portà a la Xina, on hi vaig viure tres anys, entre beques, classes de llengua i bolos per escenaris i circs amb una comparsa de noies bielorusses. En tot aquest recorregut vaig anar definint el meu interès pel llenguatge visual i, concretament, per la fotografia, tant com a font documental i com a mitjà d’expressió. Un màster a Anglaterra em fa reflexionar sobre la interpretació de les pràctiques fotogràfiques i la manera d’aproximar-s’hi, d’orient a occident i viceversa. De retorn a casa, amplio aquests coneixements en el vessant de la gestió, la preservació i la difusió del patrimoni fotogràfic. En definitiva, la fotografia, ja sigui a través de la investigació, la conservació o la creació, és el camí que he pres per a relacionar-me amb el món.